FOTOGRAFÍA de Pura María García
A VALENTINA F.
Todos los trenes cupieron en la palma de mi mano.
La estación era un árbol de ramas agitadas.
Cada una de las siluetas que se aferraban
a la partida o al regreso
quedaron convertidas en guijarros.
Porque el tiempo es un vaso que se vacía,
un vaso agrietado,
un vaso irreal,
el perenne testigo.
Los trenes me vieron tiritar,
sonreír,
sentir en la piel la estepa de las despedidas,
el hueco que queda intacto
cuando se cierran, de nuevo, las puertas
y todos,
todos los vagones se azulean.
Los trenes parten,
desaparecen,
jamás regresan intactos:
retornan convertidos en olvido.
A VEGADES PODEM TORNAR A AGAFAR EL MATEIX TREN, ENCARA QUE NO SEMPRE ÉS LA SOLUCIÓ…PERÒ SEMPRE PODEM TORNAR A BAIXAR
A mi m’encisen les estacions.Saber que a l’anada li espera la tornada.Un petonás!!
felicitats pel premi, tinc una coneguda famosa entre les meves amistats, ep ! 🙂
El que tens és una persona més que t’estima perquè ets com ets!
I wonder whose song is that. A very nice listening, nevertheless 😉
It’s L’alba dei tram by Remo Anzovino, a wonderful song. Have a great Sunday!