FOTOGRAFÍA de Pura María García
Cuando todo cae sobre lo que queda de nosotros
y el corazón se vuelve un vaso roto.
Cuando el camino lleva hacia un paraje antiguo
y el azul nos rodea hasta apresarnos.
Cuando la noche, al otro lado, nos reclama,
la certeza firme se vuelve, sin remedio, lo improbable.
Quan tot cau sobre el que queda de nosaltres
i el cor es torna un got trencat.
Quan el camí porta cap a un paratge antic
i el blau ens envolta fins a capturar-nos.
Quan la nit, a l’altre costat, ens reclama,
la certesa ferma es torna, sense remei, l’improbable.
Bellíssim text en castellà encara més càlid en la teva llengua… Tantes emocions amb tan poques paraules… Un abraç amiga meva!
Moltes gràcies!! És colpidor, de vegades, saber que la vida està plena «d’allò improbable», pero tot i així…cal viure i sentir, també el que no esperem i ens fereix. Una braçada ben gran!
això ja no és poesia Pura, és filosofia de la pura, com tú
Aiii,Gran Petit,són maneres de mostrar allò interior,sentir en veu alta i enlairar els sentiments…Un petonàs
endins
I,convertit en paraules,mostrat fora de l’ànima.Un petonás
Bonito. Es Catalán supongo? El «son», la música son diferentes pero se entiende. Merci.
Sí, catalán, aunque la palabra, la poesía, como tú dices, va más allá de las nacionalidades!
«Paraule» = «Parole» en Franchute? Me encanta.